No és el tipus de llista, sinò el full de ruta que grinyola

Les xarxes bullen amb "llista unitària, sí" "No, llistes separades!" i francament començo a només sentir "bla bla bla". Crec que estic més convençuda pels arguments de llista unitària, sóc així de romàntica i he vist, a la premsa estrangera, l’èxit espaterrant de les manifestacions massives no partidistes i el missatge borrós de les eleccions del #25N12.

El que em preocupa molt més, però, és el full de ruta. Encara que m'agradi la idea d'anar-hi tot junts, les propostes concretes del President Mas no em convencen gaire, i potser son elles la culpa de la recepció freda per part dels altres partits independentistes.

Primer diu que no hem de confondre societat civil amb institucions públiques. Però desprès diu que la llista unitària ha d'incloure persones representatives de la societat civil, professionals i especialistes en les matèries clau per a la construcció de l'Estat a Catalunya. Quin és? Mantenim les distincions entre societat civil i política o les barregem?

Més important. El President aposta que hi hagi representació cívica al final, i diu que aquesta no s'ha de presentar dos cops (després en una entrevista va dir que estava protegint els partits) però no diu quants civils hi aniran. Estem parlant de 10%, 40% o 90%. No és el mateix. En la meva opinió, quanta més representació civil, més transversal serà.

Més important encara. No m'ha quedat gens clar quina és l'activitat d'aquest Parlament de 18 mesos. Quina ha de ser la seva funció? El President diu que:

    1. S'ha de "comunicar a l'Estat espanyol [i altres institucions mundials] la intenció de constituir un Estat a Catalunya d'acord amb el mandat a les urnes". Això és una "Declaració de Independència" en lletres minúscules? Per què no se li diu així? Quina reacció es pot esperar de l'Estat que ha impugnat fins una enquesta? Iceta té raò quan diu que no canviaria res. I llavors com quedem?

   

    Suggereixo en lloc de "comunicació", si hi ha el mandat de les urnes, es faci una Declaració de Independència amb tots els ets i uts. I que es digui abans que es farà, i així la gent sabrà per a què estan votant. Parlem clar d'una vegada.

   

    2. S'ha de "proposar l'obertura de negociacions formals … per acordar les condicions de la constitució del nou Estat". Amb tot el respecte, i en paraules del mateix President, això és 'ciència ficció'. Com pot ser part del pla?

   

    Sempre es bo parlar. Aquesta proposta no em molestaria si tingués un termini molt específic i curt, i si s'especifiquessin les conseqüències per l'Estat si fa cas omís, com tots intuïm que farà.

   

    3. S'ha de "acabar de preparar les estructures d'Estat per assegurar una transició eficaç". Sí, s'ha de fer. I el fet que no s'ha avançat gaire en la seva construcció, segons entenc, és una de les fonts de la desconfiança entre totes les parts. Tot i així, el Sr. Junqueras va reconèixer en l'entrevista del 4 de desembre amb la Mònica Terribas que no es poden construir les estructures d'Estat fins que s’actuï com un Estat, així que igual no hauria d'haver tant de desconfiança i una mica més de generositat.

   

    Jo vull un calendari i un llistat per saber quines estructures d'estat s'han de tenir abans de tallar els lligams amb l'Estat i quan estaran a punt. Decidim d'una vegada on pintar la línia entre quant es pot construir dins l'Estat i quant podem aguantar a fora sense haver-les construïdes. És a dir, si no es poden construir endins, haurem de buscar-nos la vida ràpidament una vegada hi hagi separació. No hi ha més remei. No podem insistir en tenir estructures d'estat abans de marxar i alhora reconèixer que no es poden construir estructures d'estat abans de marxar.

   

    4. [aquest és el 5é punt del President, torno al seu 4rt d'aquí un moment] S'ha d'assegurar "la majoria parlamentària del Govern per poder garantir la governació normal del país i el bon funcionament" durant els 18 mesos. Aquest és un punt gros. Que preocupa molta gent. Què passa durant aquests 18 mesos com del dia a dia? Uns em diuen que no passa res, que no hi ha molta flexibilitat pressupostària, etc etc, i els altres em diuen que aquests 18 mesos són fonamentals per posar les bases del nou estat i com serà la futura constitució. Dues visions ben diferents. Que van directament al problema de la llista unitària. Si no sabem què ha de passar durant aquests 18 mesos a nivell del dia a dia del Govern, no podem triar els governants ni podem posar-nos en una llista unitària.

   

    No crec que hi hagi massa negociació ni preparació d'estructures d'estat. No li deixem tant de temps. Si les plebiscitàries són per decidir sí o no sobre la independència, no me les barregis amb com vull que sigui l'estat després. Hi haurà temps per això. El temps d'aquest "Parlament Plebiscitari" ha de ser reduït al màxim: el suficient per preparar-se per les eleccions constituents.

           

    5. [ara punts 4 i 6 del president]. S'ha d'endegar un procés de participació de la ciutadania catalana [...] per preparar les bases d'una futura constitució catalana per ser aprovada en el mandat legislatiu següent segons el criteri que establissin els partits polítics representats aquell moment en el Parlament". I, després dels #18mesos, "el Parlament i el Govern promourien les noves eleccions catalanes, aleshores sí constituents i, coincidint amb les noves eleccions per determinar el vot a cada formació política, convocarien un referèndum a fi que les ciutadanes i els ciutadans de Catalunya decidissin la proclamació definitiva del nou Estat amb ple coneixement de causa de com naixeria l’Estat català en el context europeu i mundial"

   

    No entenc res d'aquestes dues parts. Són contradictòries. Segons el President Mas, durant els 18mesos, la societat civil parla sobre com vol la Constitució. OK. Però llavors hi ha eleccions d'un Parlament Constituent que "coincideix" amb el referèndum sobre com es vol el nou estat? Aquest referèndum es basa en el que han discutit la gent? I si és així per què tenim un Parlament Constituent? Només per acceptar el resultat del referèndum? Si la societat civil ja ha fet la feina de discutir, i la gent ja ho ha ratificat "amb coneixement de causa" en referèndum, quina feina li tocarà al Parlament Constituent? Cap.

   

    Millor que les plebiscitàries se centrin en la independència. Al guanyar-la, la declarem i obrim negociacions, les que es vulguin. Al cap de cinc minuts, quan han estat rebutjades, declarem la independència.

   

    Llavors necessitem eleccions del Parlament Constituent, que puguin governar i alhora discutir la nova Constitució, això sí alhora, això sí des dels partits que representant els interessos de la seva gent. Llavors quan hem discutit i escrit la nova constitució, la ratifiquem en referèndum.

   

        M'estic intentant no fer moltes il·lusions sobre la perfecció de l'Estat català. Sé que no serà com jo vull. Ho intentaré però no crec que ho aconsegueixi. Les meves idees no són gaire majoritàries. El que sí sé és que hi ha d'haver tothom. Tothom sense excepció. D'un extrem a l'altre. La democràcia ha de ser neta, però mai no és nítida. És embolicada i llarga i lenta però al final ha de ser l'expressió de la gent. L'accepto així en la seva imperfecció.

  

En resum, més d'un 80% dels Catalans volíem referèndum net, i l'Estat Espanyol, que sap que hi pot perdre, no ho ha permès i no el permetrà mai. L'única opció és referèndum via eleccions, les anomenades "plebiscitàries". Si barregem 'tipus de govern', 'Govern', i 'procés constituent' amb aquestes plebiscitàries, no sabrem mai, ni ho sabrà el món, si hem votat a favor o en contra de la "independència" o sobre un dels altres assumptes. El que és més, si podem acceptar que hi ha diferents maneres de veure el món, que existeixen les esquerres i les dretes, no podrem suposar posar-nos d'acord mai sobre quin és millor. Això és un debat continu que no acabarem mai de contestar. Però no deixem que aquell debat ens distregui de la pregunta que ens permet TENIR el debat: sobre tenir el nostre propi estat independent.

La millor arma dels miquelets moderns

El consolat d'Estats Units va enviar un comunicat als seus ciutadans la setmana passada sobre la Diada, avisant-los que no vagin on hi haurà multituds de gent, perquè "fins i tot les manifestacions que pretenen ser pacífiques poden convertir-se en confrontacionals i escalar-se fins a la violència."

La veritat és que m'ha mosquejat. Entenc que vulguin protegir els seus (com jo!) i agraeixo la suposició de que serà pacífica la manifestació, però em sap molt greu que suggereixin als meus compatriotes i els d'altres països que s'allunyin de la V de Votar. Jo vull que la vegin. Vull que vegin la capacitat organitzativa, la participació voluntària, i el bon rotllo. Vull que vegin l'alegria. Vull que vegin la diversitat d'edats, colors i orígens i que sentin tots els idiomes que s'hi parlaran. Vull que vegin la força i la determinació. Sobre tot la determinació.

El govern espanyol va prometre que es podia negociar qualsevol cosa mentre fos pacífica. Aquí estem i encara no venen a la taula. N'hi ha aquí i a fora que diuen que fer pancartes i mosaics i cadenes humanes i espelmes i lipdubs i V baixes és folklòric, i a més estan farts de fer rècords Guiness cada any. Però això és el que toca quan has decidit prescindir de la violència. Si no ensenyem la força amb armes, ho hem de fer amb gent. Molta, molta gent que està disposat a demostrar la seva determinació de manera absolutament pacífica.

No crec que hi hagi violència dijous, però si n'hi ha, no vindrà dels manifestants, sinó de la gent que vulgui fer-nos quedar malament, gent que vol desprestigiar un moviment pacífic. Com diu la Carme Forcadell, no podem caure en provocacions.



Però, què hem de fer, doncs? No volem anar amb el lliri a la mà. Doncs, anem amb una càmera a la mà! Porta sempre la millor arma que pugui tenir un miquelet modern: la càmera del mòbil. Estigueu sempre a l'aguait. Amb la bateria carregada i potser una de recanvi. Nosaltres serem eufòrics, cridaners i reivindicatius. Volem prendre la responsabilitat de portar aquest país endavant. També serem pacífics, i tindrem les fotos com a prova per compartir amb el món.

(El dibuix és de Jordi Calvís, of course.)

Canceled reading of Victus in Utrecht is just latest strong arm tactics by Spanish government

A lot of the time when I explain what it's like to live under the Spanish government, I get the feeling that people think I exaggerate. It couldn't really be that bad. Those Catalan nationalists have you brain washed. That sort of thing. Sometimes I even wonder myself if I haven't fallen down the rabbit hole. But then the Spanish State does something else to remind you that actually, it *is* that bad.

So, it turns out that this very famous and not particularly political guy named Albert Sánchez Piñol wrote a book called Victus which was published in Spanish and Catalan two years ago. Though he's known for his writing in Catalan, he explains that he wrote Victus in Spanish because it felt more natural for the subject material. He got a fair bit of flack for it, truth be told. The book is about the fall of Barcelona in 1714, which marked the loss of Catalonia's sovereignty.

Anyway, Piñol presented the Dutch translation of his book at Spui 25, an academic-cultural center in Amsterdam on Wednesday. According to Marti Estruch, who works at DiploCAT a public diplomacy council which helped finance the book's translation into Dutch, and who was present, the discussion was widely attended by locals, and focused on the historic backdrop, the narrator's voice, the characters that appear in the book.  Estruch then describes how at the end of the discussion, a woman got up:

"Everything was happy and rolling along until a woman in the back row (later identified as Luisa Sánchez-Bravo Carretero), who hadn't stopped taking notes throughout the event and who had also brought some prepared documents from home, asked to speak. She identified herself as the First Secretary of the Spanish Embassy at The Hague and gave a long speech in which she put in doubt the historical truthfulness of the events narrated in 'Victus', because, according to her, in Catalonia there were also many people who loved the Bourbons, beyond just the elites. She also insisted that El Decret de Nova Planta [the decree that abolished Catalan institutions] had been a very modern law. About the current situation, she explained that Spain is a modern, consolidated democracy and that the Catalans don't have any right to decide their own future by themselves. Finally, several Dutch people interrupted her and asked her to be quiet, saying that this was the question and answer period, and not the moment for political discourse."

But that was just the prelude. According to the translator of the book into Dutch, Adri Boon, who was interviewed on El món a RAC1, the Director of the Instituto Cervantes—a Spanish government organization which promotes Spanish culture throughout the world—in Utrecht called him the next morning to cancel the presentation scheduled at the institute Thursday afternoon. Boon says the Institute's director, who happens to be Catalan, said that the fault was hers for having scheduled the event, and that if the translation was related to DiploCAT, it was better that the institute not be involved."

The publisher of the Dutch edition of 'Victus', Juliette Van Wersch was furious, tweeting (in Dutch) "Sorely disappointed "@Signatuur: reading of Albert Sánchez Piñol's novel Victus called off http://t.co/RCHDCYYpOZ". "This is a serious matter that tends toward censorship," Van Wersch told NOS, a Dutch news portal. "It is shocking that on Dutch soil, where freedom of speech is a great thing, that a public conversation between an author and his translator is boycotted from abroad," Van Wersch was quoted in INSpanje.nl.

On the Institut Cervantes Utrecht website, they simply said that the event had been "postponed". Neither a reason nor a future date was given. The tweet that announced the postponement was published at 11:54 am, just 7 hours before the event was to begin. On Friday, the Cervantes Institute's Communications director, Herando Fernández Calleja confirmed that it was the "Spanish embassy itself who communicated the event's postponement". He also mentioned the fact that a Catalan pro-independence flag had been displayed at an event in New York City on June 4th.

Dutch press described the actions of the Spanish Embassy with headlines like "Spanje verbiedt lezing in Utrecht" [Spain bans lecture in Utrecht] and "Spaanse ambassade blaast lezing Sánchez Piñol af" [Spanish Embassy blows off Sánchez Piñol reading], and it was later covered on Dutch TV.

Marieke Niezen, head of marketing for AW Bruna, said "The lecture is not moved to a different time or a different location, the timing was too short for that."

This is not the first time the Spanish government has been accused for censoring Catalan speech abroad. Spain's Foreign Affairs Minister José Manuel García-Margallo, admitted that there were political motives behind not renewing Clara Ponsatí's chair as a visiting professor of Economics at Georgetown University. Ponsatí says she had never spoken about Catalan independence in her classes. The Spanish government moved after she participated in a discussion on Al Jazeera TV.

A debate on the Catalan sovereignty process was canceled at the last minute at the prestigious Brussels think tank, Centre for European Policy Studies (CEPS) in June.

And Margallo admitted that he tried to keep Catalan pundit Pilar Rahola from speaking in Ecuador, at an event that had nothing to do with Catalonia: an event commemorating Israel's 66th anniversary. Rahola revealed the pressure and attempted censure in an editorial last May.

Note that the English edition of Victus is to be published in the United States by Harper Collins on September 9th. I don't know if they have scheduled any events at the Instituto Cervantes in New York, but perhaps they should start looking for a new venue.

Algunes Som Ties

Aquest matí, he trobat aquesta foto a Facebook:

Com molts altres, m'ha saltat a la vista que només hi ha dues dones entre una multitud de tios a l'equip de El Món a RAC1. Ho trobo molt frustrant. No sé qui són tots aquests tios, però veig que tampoc no hi són els tertulians—que si se sembla a l'any passat, seran majoritàriament tios també. No crec que sigui casualitat que un equip compost de tios trïi sobre tot tertulians tios, i llavors que acabem escoltant només tios.

Però ostres, tios, estem al segle XXI, ja no cola.

Volent ser positiva i donar el benefici del dubte als mestres de RAC1 que fan un programa més que lloable, he pensat que el millor que podem fer els oients és oferir suggeriments. Jo vaig facilitar un brainstorming a Twitter el passat abril i entre tots vam crear la llista següent. Si us plau, compartiu i afegiu-ne els teus! (preferiblement amb una petita descipció). Utilitzeu els comentaris i feu servir les xarxes, amb el hashtag #AlgunesSomTies

Vinga RAC1, poseu-nos a la foto.

Alícia Casals (enginyera industrial i informàtica catalana)
Ana Pérez (metgessa CAP Collblanc)
@AnnaAroca (@HelpCatalonia)
Anna Berga (presidenta de la Comisión de Mujer y Ciencia del CIC)
Anna Cabré (geògrafa)
@annaroigilombre (cantant)
Anna Mercadé (Directora de l'Observatori de la Dona, Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barelona
Anna Veiga (biòloga)
Araceli Segarra @AraceliSegarra (alpinista)
Benedetta Tagliabue (arquitecta)
@BodelonEncar (Grup Antígona de la UAB)
@bombolleta
@carmecolomina (periodista Ara)
@CarmePorta
Carme Ruscalleda
Clara Ponsatí
Conchi Vergara (metgesses CAP Collblanc)
Cristina Sánchez (UdG)
Dolors Feliu, @DolorsFeliu
Elena Carreras (Dra), Cap de la Unitat de Cirurgia Fetal i Embarassos de Risc de l'Hospital Vall d'Hebron
@ElisabetAlmeda
Ester Vivas
Esther Giménez Salinas
Eugènia Bieto (ESADE)
EugeniaBalcells: eugeniabalcells.com
Eva Piquer
@evfabregat
Fina Birulés
Fina Miralles: http://t.co/Wl6ccOyREH
@francamasu
@Gemma_Lligadas
Gemma Nierga
Gemma Rodríguez, Vallirana. Sordmuda q imparteix a/èxit cursos de llengua signes quan tots deien q s impossible.Recomenable
@GemmaTeres (journalist & mother abroad)
Georgina Regàs (Museu de la Confitura)
@Iaia_Toneta
Imma Tubella
Isabel H Martí @IsabelHMarti
Isona Passola
Itziar González Virós (Arquitecta i exconseller Districte Vella) [suggerit per Luis Puig]
@JoanaSerrat
Joana Verdera (Suíssa)
Josefina Castellvi
Kryss Schreiber
Laia Balcells
@LauraBorras
@laurapous (journalist in London)
Lolita Bosch
M Angels Vallvé notària
Mar Aguilera, professora de Dret Constitucional a la UB
@MariaComa (songwriter)
Maria Rosa Pons, @MariaRosaPons
Mariàngela Vilallonga
Marina Llansana
Mariona Carulla
Marta Casals Istomin
Marta Espasa
Marta Rojals
Marta Roure (cantant) i la seva germana Anna
Marta Zaragoza Domin (Economista, emprenedora)
Mayte Martín
@meritxellgene
@mingot32
@MiriamSBrichs
Mireia Domenech
@monri02
Montse Ginesta
Montserrat Guibernau
Montserrat Vendrell, another great Catalan scientist.
Nani Marquina (carpet designer)
Natàlia Ferrer (Australía)
@neusballus (film director)
Noemi Morral
Núria Bosch
Paula Bonet
Pilar Conesa
@RealQueenPink
@SandraHuerto CEO @TresDosU_empren
@sarabailac (poetry&political studies, currently in Argentina)
@silviaBac
@SilviabelB
Sílvia Pérez Cruz
Teresa Colom http://ca.wikipedia.org/wiki/Teresa_Colom_i_Pich
Teresa Forcades
Violeta Denou

Parlem amb els turistes? Nota de premsa (Compartiu!)

Una editorial facilita el seu best-seller perquè els catalans facin pedagogia amb els turistes sobre el procés

Liz Castro, editora nord-americana de Catalonia Press i que va publicar "What's up with Catalonia?", inicia la campanya "Parlem amb els turistes?" amb dos objectius: el primer és que els catalans facin pedagogia amb els turistes sobre el procés i el segon és que els turistes que visitin la ciutat s’emportin informació sobre el procés català cap a casa seva.

La idea de Castro neix després d'observar que els turistes també poden ser un actiu pel procés malgrat els problemes de convivència que suposa la massificació turística: "Catalonia Press té com a missió explicar a l'estranger la lluita pacífica i democràtica per la independència de Catalunya. És difícil arribar als estrangers a casa seva, però si vénen aquí hi tenim accés directe".

Castro ha fet imprimir unes targetes perquè els catalans mateixos les reparteixin entre els turistes amb que es troben pel carrer. El relat internacional és un dels reptes que encara té el procés català. Si cada persona que va amb metro o passeja per Barcelona s'aturés cinc minuts i mantingués una petita conversa per donar a conèixer què volen dir les banderes penjades als balcons o què passarà l'11 de Setembre s'informaria a milers i milers de persones que avui en dia encara no saben res del procés català. “A mi, sí que m’interessa,” li va dir una holandesa a Castro el dijous al rebre una de les primeres targetes.

Les targetes inclouen un enllaç per la descàrrega gratuïta del seu llibre, "What's up with Catalonia?" una col·lecció d'assajos sobre el procés en que ha col·laborat el President Artur Mas, Oriol Junqueras, Carme Forcadell, a més a més d'una trentena d'economistes, lingüistes, educadors, politòlegs i escriptors, entre ells Salvador Cardús, Núria Bosch, Elisenda Paluzie, i Matthew Tree. "I si miréssim els turistes com a distribuïdors potencials a l’estranger d’informació sobre el procés d’independència catalana?," pregunta Castro en el seu blog "Massachusetts, Catalonia".

Les dades ho demostren: Barcelona va rebre 2,2 milions de visitants estrangers durant el mes de juliol i 9,3 des de principis d'any. Entre aquests hi ha mig milió de francesos, un quart de milió d'anglesos i 180 mil holandesos. Segons la UAB, Barcelona rebrà al llarg de l'any 16,2 milions de turistes estrangers. Abans no s'acabi l'any vindran més de 7 milions de turistes a qui es podria explicar què passa amb una conversa amena i un regal a mà.

Liz Castro va editar l'any passat "What's up with Catalonia?", un veritable bestseller després de vendre més de 6.000 exemplars, tant en paper com en versió electrònica. Ha rebut crítiques molt positives. També s'han distribuït gratuïtament més de mil exemplars a centenars de biblioteques, polítics i mecenes d'arreu del món.

Les targetes per la campanya es poden adquirir a la seu de l'ANC (Carrer de la Marina, 315), directament a Catalonia Press, o es poden imprimir directament dels arxius PDF que l'editora ha fet disponible al web. També es pot compartir l’enllaç directament. Les targetes van ser dissenyades pel Jordi Calvís, de l'estudi Can Antaviana a les Borges Blanques.

Castro explicarà la nova campanya, íntegrament finançada per l'editorial mateixa,dimecres, 27 d’agost, a les 12 del migdia  davant de l'estany de la Sagrada Família. També repartirà targetes tan a turistes com a gent que vol repartir-les ells mateixos. Per més informació, envia un mail a info@cataloniapress.com 

QUÈ:  Roda de premsa de la campanya "Parlem amb els turistes?'"

QUI:    Liz Castro, responsable de Catalonia Press i editora de "What's up with Catalonia?"

QUAN: Dimecres 27 d’agost, 12 hores

ON:     Plaça de Gaudí, al costat de l'estany de la Sagrada Família 

Parlant amb turistes

Vam començar a repartir exemplars electrònics del 'What's up with Catalonia?" als estrangers davant de l’imant turístic de la Sagrada Família el dijous. És més difícil del que sona.

Primer, has de trobar la força per parlar amb desconeguts. Que de tu només han sentit que segurament els vols pispar la cartera. Vam començar amb la cua de visitants esperant per entrar-hi a l’església. "Hola, parles anglès?" vaig intentar. "Sí," va respondre una parella gran. "Vaig editar un llibre sobre la política catalana," vaig dir, mentre els ensenyava la "targeta What's up". "No ens interessa." Glups.

El segon intent tampoc va tenir èxit. "Política catalana" no era el camí.

A la tercera, vaig intentar-ho amb tres dones joves amb grenyes i anells al nas. Discernia un accent irlandès. "Hola, parleu anglès?" vaig provar. Deien que sí amb el cap. "Regalem un llibre sobre la independència de Catalunya," i li vaig donar una targeta. "Ah, vols dir com Escòcia?" I vam començar a parlar. Per aquí havia d'anar la cosa.

D'allà es va fer cada vegada més fàcil, i més divertit. Em vaig fer més valenta, i en lloc d'intentar esbrinar nacionalitats, vaig parlar amb tothom. Explicava que oferíem un exemplar gratuït del llibre, senyalava les estelades als balcons al voltant, i deia que les catalans només volen fer sentir les seves veus.

"A mi sí que m'interessa," em va dir una dona holandesa, acceptant la targeta. "Vosaltres també éreu part d'Espanya," li vaig dir. La seva amiga va riure.

Una dona danesa més gran em va avisar contra la violència. Li vaig prometre que els catalans tenen la determinació de reprendre el seu país pacíficament, votant.

Una parella em va mirar la targeta i em va explicar sense embuts, "No ens interessa."

Vaig veure una parella alemanya parlant i senyalant la targeta durant varios minuts després de que els la vaig donar.

Un home etíop em va dir que viu a Barcelona però no en sabia molt sobre el procés. "Però haurien de poder votar, no?" em va dir.

Una parella jove amb accent anglès em va dir, "vols dir com els escocesos?" i d'alguna manera feia la impressió que no els semblés bé. Els vaig preguntar d'on eren. Birmingham. "Què us sembla el referèndum escocès?" els vaig preguntar. "Poden fer el que vulguin," va contestar el jove amb cara de pocs amics. Li vaig felicitar la seva democràcia, explicant que aquí a l'estat espanyol, als catalans no els permet votar el seu propi futur.

Més tard, a casa, ja veia que la gent començava a descarregar el llibre. El primer era de Cambridge (no sé si de Massachusetts o Anglaterra), després de Sevilla, Atlanta, GA (EUA), Madrid, i Bélgica.

Demà diumenge, estaré a l'estand de l'ANC de la Sagrada Família a partir de les 11h. Si vols ajudar-me a repartir llibres, vine! El dimecres farem una presentació més complerta i oficial.

Tu també pots distribuir exemplars gratuïts del llibre "What's up with Catalonia?" Passa per l'ANC (Marina, 315) per buscar targetes, imprimeix-ne tu mateix, o comparteix l'enllaç directe. Gràcies!


_______
Com sempre, si us fa mal als ulls les meves faltes en català, i me les voleu corregir, jo vull aprendre. O sempre podeu anar a llegir la versió en anglès :)

Que els turistes s'emportin informació sobre el procés!

L’estiu a Barcelona és temporada alta de turistes. En qualsevol direcció, hi ha algú mirant un mapa, fent cua per veure un edifici de Gaudí, patint una cremada solar o comprant-se un gelat. És fàcil estar-ne tip –sobretot amb els que s’emborratxen i canten molt fort en plena nit i corren nus pels carrers–, però i si miressim els turistes com a distribuïdors potencials a l’estranger d’informació sobre el procés d’independència catalana?

Cada vegada que agafo el metro o prenc un cafè a la meva plaça i sento de reüll un altre idioma a prop meu, desitjo tenir alguna manera d’explicar-los-ho: «Escolteu, hi ha més coses passant aquí de les que veieu. Aquesta gent vol recuperar el seu país. Volen tornar a ser independents i decidir el seu propi destí. Ho volen fer pacíficament i volen votar el 9 de novembre. I un parell de milions de persones crearan una V gegant al mig de Barcelona per exigir el dret de votar, i AQUÍ PODEU SABER PER QUÈ.» Però, és clar, és difícil, i a vegades, pesat, començar converses amb gent que no coneixes.

Tanmateix, els podria donar algun exemplar del llibre que vaig editar l’any passat, What’s up with Catalonia?, que conté articles d’acadèmics, economistes, escriptors, educadors i polítics de primera fila, entre ells el president de Catalunya, Artur Mas; el d’Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, i la de l’ANC, Carme Forcadell, entre molts altres.

No puc repartir llibres impresos, però en aquest món de llibres electrònics, sí que puc donar e-books. I si molta gent s’anima a ajudar-me? Segur que no sóc l’única que es troba gent d’altres països CADA DIA. Imagineu-vos com seria que cada persona a Catalunya tingués un grapat de targetes a la bossa o a la butxaca que pogués repartir mentre explica com arribar a la Casa Batlló o al museu més visitat de Catalunya, el del FC Barcelona.



No seria genial que els turistes s’emportessin la història de Catalunya cap a casa seva? Tu hi pots contribuir. Vés a buscar un grapat de targetes «What’s up» (dissenyades amb afecte per Jordi Calvís) a la seu de l’ANC, al carrer Marina, 315, o posa’t en contacte amb mi directament i te’n donaré. O bé descarrega’t el PDF tu mateix i imprimeix-ne algunes (i explica-m’ho perquè ho pugui saber). I també pots compartir l'enllaç.

Com he dit moltes vegades, no esperem que la gent d’altres països ens ajudin o ens salvin, només volem que estiguin al cas de tot el procés. Quan declarem la independència, no volem que sigui una sorpresa per a ningú.

____

Com sempre, si us fa mal als ulls les meves faltes en català, i me les voleu corregir, jo vull aprendre. O sempre podeu anar a llegir la versió en anglès :)

Jordi Pujol, Esquirol

De debò? En un país en el qual quan vas a comprar un pis, els directors del banc—a mi m'ha passat, i admeteu-ho, a vosaltres també—et demanen quina quantitat vols escripturar, ens escandalitzem perquè un tio tingui una herència en comptes bancaris estrangers sense declarar-los? Hipocresia pura.

Quina és la part que ens estranya? Tothom juga de la mateixa manera. No conec a ningú que faci les coses com cal. Ningú. Cada vegada que algú ve a arreglar alguna cosa a casa em demanen si vull una factura o si em vull estalviar l'IVA. És normal, això? Cada dia algú em fa saber que si es poden saltar les regles, se salten. I ara això és una gran sorpresa? Cada dia parleu de la "picaresca" i que tots sou pirates, i ara ens sorprèn de trobar-ne? Au, va!

A mi em preocupa força més tota la resta. El fill amb les maletes plenes de bitllets. L'ex-amant que vol explicar les històries a la dirigent política que té un fiscal proper. L'altre fill que ascendeix dins el partit gràcies al seu nom. Les llistes tancades. Ostres, les llistes tancades.

Em preocupa que el govern espanyol hagi duplicat la quantitat de peticions per esbrinar qui és qui a Twitter. Que diuen que s'ha de pagar per enllaçar articles. Que s'ha de pagar per manifestar-se. O anar a la presó directament.

Em preocupen els resguards escrits a mà a tots els constructors d'Espanya del tresorer del PP i l'absoluta impunitat amb què es belluguen els polítics en aquest país. Em preocupa que a nivell municipal, tothom sap que s'ha de pagar "un extra" per aconseguir un contracte per instal·lar els semàfors o el poliesportius.

Escandalitzar-se per Jordi Pujol i la seva herència és fer veure que et preocupa molt la teulada que sí que goteja (a bots i barrals!), però sense fixar-se en els fonaments podrits, molt podrits. Fem una casa ben feta amb lleis que ajuden a la gent a fer minvar les seves tendències criminals i poc generoses. Això requereix un sistema judicial just i ràpid, un sistema policial just i intel·ligent, i una democràcia en què facilitem el coneixement a tothom, i amb la qual permetem que es discuteixi tot i que tothom es manifesti contra o a favor del que sigui. Això és demanar massa? Ho demano jo. És possible a l'estat espanyol? Crec que no.

Fem que sigui fàcil pagar els impostos, d'una vegada. Que mira que ho he intentat, i m'he perdut múltiples vegades en el bosc de papers de la "Hacienda" d'aquest estat que desprès em vol repartir els meus impostos entre funcionaris llunyans, trens buits d'alta velocitat, ministres que volen que els meus fills només aprenguin un idioma, i d'altres que volen controlar el meu cos, la meva religió, el meu pensament. Fem que sigui fàcil muntar una empresa, treballar d’autònoma, ser innovadora, crear coses.

I Jordi Pujol? Alguna pietat pels seus crims? Cap ni una. I per la seva hipocresia, encara menys. Però és un esquirol. No dels que trenquen les vagues. Sinó d'aquells que et desvien l'atenció. Bárcenas? Cospedal? Matas? Camps? Llei Wert? Llei d'avortament? Recentralització extrema? No us fixeu amb aquests. Mireu, mireu, cap allà al fons: és Jordi Pujol!!

Fem el possible per sentir-nos orgullosos del nostre país i que sigui una vergonya esquivar els impostos, i que els nostres diners siguin ben segurs aquí, a casa nostra. Que cap director de banc s'atreveixi a demanar si volem robar res al nostre estat. No és impossible, si no és que ens quedem dins l'estat espanyol.


________

Aquest article estava ple de faltes ortogràfiques i un lector m'ha fet el favor de corregir-les, i per tant, ara està molt millor. Si encara n'hi ha, és culpa meva! Moltes gràcies, benefactor meu anònim!

[La nota anterior: Jo sé que aquest article té faltes ortogràfiques. Un dia puliré el meu català. Segurament després de que aconseguim la independència, que no es pot fer tot alhora i ha d'haver-hi prioritats, sí senyor. Si algú vol fer un intercanvi de correccions o senzillament vol corregir-m'ho, que m'escrigui. Si no s'entén, fes-me preguntes. Aniré millorant. Crec que és millor escriure així que no escriure, o escriure segons què en anglès (que sí que faig sense faltes!).]

Complicitat

Publicat el 22 de juliol de 2014 per lizcastro

Publicat originalment a la Revista Esguard 

Recordo quan els partits catalans no van poder fer pinya per presentar-se a les eleccions del novembre del 2012. En aquell moment, es va estendre per la població un sentiment generalitzat de frustració per la incapacitat de posar-se d’acord, a més a més d’un fatalisme que semblava dir, “Veus, no sóm capaços de fer-ho. Cadascú al seu corral, i fracassarem de nou.”

Quan els partits no van reeixir, un altre cop, a presentar una candidatura unitària per les eleccions europees, vaig trobar interessant que aquesta frustració ja no hi fos, o almenys no tan evident. Hauria estat millor—s’entenia—però la desunió no necessàriament s’havia de traduir en derrota.

M’alegrava a mi i a molts que malgrat no tenir candidatura unitària, sí que hi havia una camaraderia entre els candidats, tènue a vegades, val a dir, però ben present. L’ANC ha estat molt llesta de mantenir-se al marge del politiqueig, demanant el vot per qualsevol de les tres forces que donen suport al referéndum. Crec que el paper de l’ANC ha estat fonamental, subratllant que tenim un projecte en comú que va més enllà dels partits.

Però la divisió entre els partits és difícil de deixar enrere. Quan vaig piular sobre la possibilitat que ERC entrés en govern, algú va avisar que “molta gent veuria complicitat amb la dreta”. Però, no és justament el que busquem en aquests moments, una mica de complicitat? Aviam, si no van junts, és que no saben deixar de banda les diferències pel bé comú, i si van junts, és que hi ha complicitat.

Ho posem força difícil.

Una altra cita em va cridar l’atenció. Li van demanar al Jordi Rull si Duran i Lleida havia estat un llast pel Tremosa. Jo personalment pensava que sí. Però Rull va dir que si aquest moviment vol ser majoritari també havien de representar els votants d’Unió. I crec que té tota la raò.

Donar la cara (Putting your money where your mouth is)

Publicat el 13 de juliol de 2014 per lizcastro

(English version follows)
Sóc dels Estats Units, on tenim la idea de que si treballes molt i molt dur (i t’aixeques molt i molt d’hora), hauries de poder assolir quasevol objectiu que et proposes. No ens agraden els límits o les regles arbitràries, o que la gent ens digui el que hem de fer, o que ens faci fer les coses a la seva manera. Quan Gran Bretanya va intentar cobrar-nos impostos sense ni tan sols donar-nos representació al seu Parlament, vam dir, gràcies, però no gràcies, i vam fotre el camp per crear el nostre propi país, i no hem mirat enrera ni una sola vegada. Així que quan vaig venir aquí ara fa 25 anys, francament era una mica frustrant veure una gent que se sentia clarament com una nació amb ganes de controlar el seu propi destí però que no plantava cara a aquells que els privaven que això fos possible.

És com quan tens un amic que té una feina que no el satisfà, però mai no dona la cara davant del cap. “Paguen al Pere dues vegades el que em paguen a mi,” et diu, “han donat el despatx més xulo a la Carme” se’n queixa. “Jo treballo dia i nit, com és que no s’hi fixen?” es desespera. I què pots fer-hi a part d’oferir-li la teva simpatia? Però endins, t’estàs dient, vinga, fes-hi alguna cosa!!
 

Però des del 2010, tot ha canviat. Tot de sobte, els catalans heu començat a dir clarament el que voleu i fer-ho una realitat. És realment inspirador. I no només somniar sinò posar la cara i treballar molt durament. Milers i milers de catalans donen el seu temps per recollir signatures, organitzar mobilitzacions, encendre espelmes, crear lipdubs, editar vídeos, educar veïns i amics, escriure informes econòmics, tuitejar notícies, compartir les seves frustracions a Facebook, agafar-se de la mà al llarg de 400 km (!) i més i més i més. Sé que gasteu hores incomptables fent tot el possible només per poder celebrar un vot democràtic, i per saber si els catalns volen establir un nou estat independent. I això sense mencionar la campanya per explicar per què un vot de Sí-Sí és tan necessari i dona tants beneficis a la gent de Catalunya. És una feina monumental, i us heu arremangat (per fi!) per fer-ho passar: pacíficament, democràticament, feliçment, implacablement.
 

Encara que se us digui que no és possible, que això no es fa, que no es poden redibuixar les fronteres pacíficament, els catalans, com els meus compatriotes, ara passen olímpicament dels que diuen No, i tiren pel dret fent el que saben que està bé per ells i per la seva gent. Demostren tenir una nova determinació i estic orgullosa de considerar-me una d’ells.

(English)
I’m from the United States. We have this idea that if you work really hard, you should be able to achieve whatever your goals may be. We don’t like arbitrary rules or limits, or people telling us what to do, or trying to make us do things their way. When Britain tried to tax us without even giving us representation in Parliament, we said, thanks but no thanks and created our own country, and never looked back. So when I first came here more than 25 years ago, it was kind of frustrating to see this people who clearly felt like a nation and wanted to control their own destiny, but who didn’t stand up to the people who were making that impossible.
 

It’s like when you have a friend who’s at a job that they hate, but they don’t ever stand up to their boss. They’re paying Joe twice as much as me, they tell you. They gave Susan the really nice office, they complain. I work really hard, why don’t they ever notice? And what can you do but offer sympathy? But inside, you’re like, so why don’t you do something about it?
 

But since 2010 everything has changed. All of a sudden, Catalans are actively saying what they want and making it happen. It’s inspiring. And not just dreaming, but putting their money where their mouth is, working really hard. Thousands and thousands of you volunteer to collect signatures, organize rallies, light candles, create lipdub singalongs, edit videos, translate stories, educate neighbors and friends, write economic reports, tweet news, share outrage, hold hands along 250 miles! and more and more and more. I know you’re spending countless hours doing everything possible to just be able to have a democratic vote, to find out if the Catalan people want to become independent. And then there’s the whole campaign to explain why a Yes-Yes vote is so necessary and beneficial to the people of Catalonia. It’s a monumental task, and they’ve rolled up their sleeves and are going to make it happen: peacefully, democratically, joyfully, relentlessly.

And they’re told it’s not possible, it’s just not done, you can’t peacefully redraw borders, that’s unheard of, and just like typical Americans, the Catalans are ignoring the naysayers, and just keep right along doing what they know is right for them and their people. They’re determined and I’m proud to count myself among them.

Construir una torre cap a la democràcia

Publicat el 10 de juny de 2014 per lizcastro

Què es pot dir d’una gent que construeix torres humanes? A primera vista, la veritat és que semblen uns frikis, com els contorsionistes de Cirque de Soleil, produint sorpresa i terror en igual proporció: aquell xicot que ha pujat el pilar bellugadís de gent uniformada i descalça caurà fins a la seva mort? És legal això? Al meu país, segur que no, ja que estem entestats a fer tanta legislació com sigui necessària fins arribar a una seguretat falsa on els nens no surten al carrer, ni pugen els arbres, i molt menys els castells humans de 10 pisos.

(Els @Borinots de Sants a Lisboa (esquerra) i els @Bordegassos de Vilanova a Roma)

Però la manifestació externa de les torres humanes—la torre mateixa: tremolosa, impressionant i aparentment fràgil—només és una petita part dels castellers. La part més important és la massa de gent a la base, meticulosament organitzada en forma de pinya que fa de fonament per l’estructura majestuosa al damunt. La construcció és una metàfora de la societat catalana: tota la comunitat, tant els grans com els petits, els grassos i els prims, els homes i les dones, els forts i el febles tenen un paper per jugar en la construcció d’aquest repte efímer i boig a la gravetat i a la complacència.
 

(@CollaVella dels Xiquets de Valls, a París)

La veritable bellesa d’una colla castellera és el que van fer el diumenge: viatjar en massa, més de 5000, fins a 7 capitals europees i 41 ciutats catalanes, a més d’unes quantes a les amèriques, pagant-se la major part de les despeses de la seva butxaca, passant hores i hores de camí, tot per poder fer onejar una bandereta amb les paraules “Catalans Want to Vote”, intentant fer sentir la seva veu per damunt del menyspreu, demagògia i por que prové de l’Estat. Els castellers només són una manifestació singular de la cohesió de la societat catalana, construïda malgrat 300 anys de pressió espanyola en contra de la seva llengua, cultura i tradicions. 

(@Xiquets de Reus a Ginebra)

El secret de la societat catalana és l’associacionisme, i això es veu tant en el nombre considerable de grups i organitzacions de barri, com en la gran varietat de feina que fan. Només al barri de Gràcia de Barcelona, hi ha més de 400 associacions—des de castellers fins a diables, des d’agrupacions de comerciants fins a excursionistes. Aquest associacionisme és la pinya del moviment sobiranista, el fonament que fa possible enviar castellers per tot Europa, per organitzar 1,6 milions de persones agafades de la mà d’un extrem del país fins l’altre al llarg de 400 kilòmetres, i per fer sortir 2 milions de persones la pròxima Diada per formar una lletra V gegant al centre de Barcelona, una V de Via, de Voluntat, de Victòria, i sobre tot, de Votar. 

(@Verds de Vilafranca a Brusel·les i @XicsGranollers a Berlín)

Perquè tot això va d’una cosa, i només d’una cosa: que els catalans exerceixin el seu dret democràtic de votar sobre el seu futur polític. No en tingueu cap dubte: un país que pot unir-se per fer castells humans és una força a tenir en compte.

(Foto al diari anglès @Independent de la colla @JovesValls davant del Tower Bridge a Londres)

Publicat originàriament en anglès.