Presentació a Sant Adrià

El sectorial de l'ANC a Sant Adrià em va convidar a parlar a la seva taula rodona amb els alcaldables a favor de la sobirania el 15 de maig de 2015. Aquí teniu el que vaig dir.

Aquí teniu el vídeo (només funcionarà amb un mòbil iOS amb l'apli de Periscope)


Us vull explicar la història de dues families espanyoles, una d'Estepa i una d'Antequera. Ja fa més de 100 anys que van veure que la situació a casa seva era insostenible, que no podien cuidar les seves famílies, i quan van veure un póster que prometia "los incomparables atractivos del clima de las Islas de Hawai" a més a més de "20 duros americanos oro al mes" per treballar-hi a les plantacions de sucre, van decidir marxar del seu país per buscar un futur millor a l'altra banda del mar.

Les dues famílies es van conèixer al vaixell i després d'uns anys molt durs a les illes, amb grans esforços van aconseguir estalviar prou diners per fer el viatge a Califòrnia. Treballaven als camps de conreu, a les fàbriques de cigarretes o de llaunes de conserves, i s'organitzaven en sindicats per plantar cara als agricultors poderosos. Els de primera generació no van aprendre mai gaire anglès, però els fills i nets el van adoptar molt aviat, integrant-se per complert als Estats Units. Això no vol dir que s'oblidessin del seu passat o de la seva cultura. En absolut. N'hi havia que ballaven flamenco o tocaven música espanyola, amb castañuelas incloses. Menjaven calamarcets—cosa inédita a Estats Units en aquella época—i per nadal feien grans quantitats de mantecados i roscos. En el seu moment més àlgid, el Club Ibérico de San Leandro, Califòrnia reunia 1000 socis de la comunidad emigrada española.

Alhora anaven expandint els horitzons. L'anglès es va convertir en el seu idioma habitual, van començar a dinar a les 12, van aprendre a jugar a beisbol, van casar-se amb gent fora de la comunitat espanyola, i van començar a pensar que si ho volien, podrien deixar de ser treballadors del camp, i que podrien tirar endavant els seus propis negocis, anar a la universitat, comprar cases pròpies.

Creien ferventment i els seus fills, nets, i besnets encara hi creuen, en el somni americà, en la terra d'oportunitats. Que no hi ha limitacions. Si treballes de valent, tindràs èxit. Tu ets l'amo del teu destí. I si està malament la cosa, et toca a tu aixecar-te per arreglar-la. Sembla molt tòpic, i està clar que el somni americà funciona molt millor pels que tenen ascendència europea, però us puc ben assegurar que s'ho creien del tot. I a vegades creure's una cosa possibilita que sigui veritat.

Si haguessis preguntat a qualsevol d'ells, nascuts i criats a Estats Units "d'on eren", t'haguessin dit "Sóc espanyol... i americà."

Aquests eren el meus besavis, el meus avis, el meu pare, jo. Podrien haver vingut a Catalunya en lloc d'anar a Hawaii. De fet, molts sí que ho van fer. Potser els vostres avis o besavis. Els que van venir aquí tenen una història semblant que els meus: van haver de marxar de casa seva perquè el seu país era insostenible, i mal gestionat. Van venir a la búsqueda d'oportunitats noves per crear-se una vida millor. I van integrar-se a la nova cultura, adoptant la seva llengua i costums, sense perdre els propis. Van ser acollits per la gent que s'hi trobava i van anar casant-s'hi i fent famílies aquí.

I aquí és on s'acaben les semblances. Els meus besavis van tenir la sort de triar un lloc més enllà de l'abast de l'estat espanyol. No van patir un govern permanentment en contra.

No van patir un govern que sistemàticament inverteix 11% en infraestructures, en lloc de fer cas de la legislació que diu que ha de ser segons el PIB del 19%. Amb l'efecte que dissuadeix a les empreses d'instal-lar-se a Catalunya, com ha passat recentment amb BASF i Daimler a Tarragona, degut al fet que l'Estat espanyol no té previst desdoblar la línia ferroviària del tram entre Tarragona i Castellò, un dels més estratègics d'Europa. Trobo francament impensable que entremig dels dos ports principals del mediterrani hi hagi un tram en que els trens han d'esperar que passin els altres trens per poder continuar.

Estic parlant de la insistència d'invertir 50 mil milions d'euros en TGVs radials sense preocupar-se que cap línia tingui viabilitat econòmica, que moltes vegades semblen contestar als interessos dels constructors i polítics més que de la gent i empreses que les han de fer servir. D'afavorir trens TGVs super cars fets servir per uns pocs mentre es deixen els trens de rodalies, utilitzats per milions per anar a la feina cada dia, en un estat realment patètic. De permetre que Abertis assumeixi les autopistes fallides a Madrid a canvi d'allargar la concessió de les autopistes catalanes.

Estic parlant de mai no entregar els diners promesos per enllaçar l'aeroport de Barcelona amb la ciutat, d'acabar de fer útil el port de Barcelona. D'invertir 3 vegades més a l'aeroport de Barajas que no el Prat malgrat el fet que el Prat guanya 12 vegades més que Barajas. Estic parlant d'actuar com si Catalunya fos la competència, l'adversari, en lloc d'un de la família.

Estic parlant d'un menyspreu i un distanciament del poder que ha fet que només 3% dels ministres espanyols entre 1978 i 2007 han estat catalans, que han estat escasos els presidents espanyols d'origen català, i els que hi han estat han durat ben poc.

Estic parlant d'un estat que té unes regles per unes comunitats—per exemple respecte a certs articles als estatuts d'autonomia—i després impugnen els mateixos articles a Catalunya. Uns polítics que diuen que sí que podem parlar, sí que podem negociar un nou estatut, i llavors es vanten d'haver-lo “cepillat” fins que els propis promotors acaben qüestionant si val la pena continuar-hi.

Estic parlant d'un constant atac a les escoles locals. De voler ficar-se amb un sistema reconegut arreu pel seu éxit i que ha tingut l'objectiu no d'eliminar el castellà, en absolut, sinò d'afegir el català perquè cap nen visqués a Catalunya sense els avantatges que comporta i la possibilitat de comunicar-se amb tots els seus compatriotes, i no només una part. L'idioma català és el gran factor integrador de Catalunya. Mantenir-lo només per uns quants seria fins i tot egoista i portaria a un sistema amb dues comunitats divides, apartades. No li ha interessat mai a Catalunya ser així.

Estic parlant d'un estat que fa veure que estima el bilingüisme però que roman silenciós davant del 3% de català al cine, el 15% a la tele, un 10% dels llibres, el 3% del sistema judicial, i ad infinitum.

Estic parlant d'un estat que ara està acusat d'ajudar escapar a uns presumptes terroristes, posant en perill un agent dels Mossos d'Esquadra, per ves a saber quin objectiu.

Ahir el Sr. Fernàndez Díaz deia que no tenim 'sentit d'estat" i en Salvador Cardús va respondre que no, el que no tenim és un estat. No tenim ni l'estat espanyol, que sempre es posiciona en contra nostra. El que necessitem és un estat propi i independent que ens pugui ajudar a ser una terra d'oportunitats pels nou immigrants que arriben. Necessitem un estat propi i independent per poder gestionar els nostres recursos de manera que els nostres fills no hagin de marxar cap a un altre país com van fer els nostres avantpassats. Des de l'any 2009 fins al 2014, s'ha incrementat en un 55.62% els joves emigrants catalans. És molt greu.

I com aconseguirem el nostre estat? Amb la unitat d'acció dels partits polítics i tota la societat civil. Hi ha uns quants que pensen que els de fora de Catalunya només ens veuran tots junts si som tots d'una sola llista o un sol partit. No hi estic d'acord. Som molt més transversals que això. De fet la transversalitat és la nostra força. Hi ha uns quants més que lamenten aquella dita famosa de quatre catalans, cinc opinions. No la lamento. La celebro. Que les idees i opinions no faltin.

No cal que tots hi lluitem exactament de la mateixa manera, cal que tots hi lluitem. No cal que ens posem d'acord sobre exactament quin estat volem fins que sabem si tenim l'estat. Hi haurà prou temps per això. El que sabem ara és que volem un estat democràtic, on es valora la regeneració democràtica; educació i cultura; obertura al món; benestar i justícia social; innovació; diversitat; sostenibilitat; equilibri territorial; solidaritat; i igualtat. I tenim un full de ruta per aconseguir-ho. I ho aconseguirem.

Què sóc una mica il·lusa. I tant que sí. Els que no tenim il·lusions no arribem mai a fer-les realitat. El que estimo sobre Catalunya és una cosa que crec que comparteix amb el meu país d'origen: som il·lusos i també molt treballadors. No és prou voler una cosa, l'hem de buscar, hem de pensar en com fer-la realitat, hem de passar les hores construint-la, i hem d'afrontar tots els obstacles i mantenir el cap tranquil i l'objectiu clar. Guanyarem la independència no només perquè la mereixem, no només perquè ens fa il·lusió, i en fa molta, sinò també perque hem estat capaços de traçar un full de ruta civic, pacífic i democràtic, i perquè sabrem tirar-lo endavant.

La necesidad de la necesidad

(Publicado originalmente en catalán y en inglés)

A menudo, cuando la gente se entera de que soy americana, me dicen: «Ah, me gustaría aprender inglés, hace años que lo estudio, pero todavía no sé hablarlo». Nos miran con envidia, a mí y a mis hijos, porque hemos aprendido inglés de una manera natural, es decir, sin ir a clase. Siempre les digo lo mismo: para aprender un idioma, se tiene que pasar un tiempo allí donde se habla y se debe tener la necesidad de hablarlo. No hay nada como tener una persona delante, esperando a oír lo que tienes que decir. Es la única manera: la necesidad. Y no sólo lo digo yo, lo dice toda la sociolingüística.

Lo contrario también es verdad. Sin la necesidad y el contacto, los idiomas se olvidan. ¿Qué recordamos del francés que aprendimos cuando fuimos a la escuela? Aún diré más: cuando dos idiomas ocupan el mismo registro y tienen el mismo uso en la misma sociedad, los sociolingüistas explican que lo normal es que uno de ellos desaparezca.

Por lo tanto, para salvaguardar un idioma, es imprescindible que éste sea necesario. Necesario. El catalán ya no es necesario para ver la tele (el 85% la ve en castellano), ni para ir al cine (el 97% es en castellano), ni para leer libros (por cada libro que se publica en catalán, hay ocho más que se editan en español en todo el Estado), ni para comunicarse (el 99,8% de la población catalana entiende el castellano), y un largo etcétera. No me malinterpreten, que se pueda vivir en castellano no quiere decir que desee uno hacerlo, pero eso es un tema para otro artículo.

En realidad, el único ámbito donde el catalán es necesario para todo el mundo es la escuela. Si un niño no aprueba las asignaturas, no pasa de curso. Tiene que entenderlo, utilizarlo, debe escribirlo y leerlo. Y eso es lo que hacen, con mucho éxito y de forma tranquila. Gracias a la escolarización en catalán, el 94,3% de la población en Cataluña entiende el catalán, el 80% lo habla, el 82% lo lee y el 60% lo escribe.

Pero una cosa debo decir: los niños no aprenden catalán en la clase de catalán. Si así fuera, también aprenderían inglés en la clase de inglés, y ya sabemos todos cuánto inglés aprendemos en clase: no mucho a juzgar por las cifras (31% según el Idescat). Es el número de horas que pasan los críos con alguien con quien tienen que hablar o escuchar catalán lo que de verdad importa, tanto si estudian historia como si hablan de mates (o de películas o de música). Y la necesidad hace que esas horas sean efectivas.

Ante la inmensa presión del castellano en nuestro país, sin el espacio dedicado al catalán en la escuela, muchos niños no tendrían ninguna necesidad de hablar catalán y no lo aprenderían. ¿Cómo podemos saber que no encontrarían formas alternativas de aprenderlo por su cuenta? Sólo tenemos ver lo que está ocurriendo en Valencia, donde la inmersión escolar se reduce cada año. Según un estudio de la Universidad de Valencia, si se mantiene la actual política lingüística en el País Valenciano, el porcentaje de valencianohablantes será inferior al 10% en el año 2050. De aquí a 35 años.

Pero, ¿sirve para algo la clase de catalán? Desde luego que sí, para aprender lo que aprende todo el mundo en las clases de su propia lengua: gramática, sintaxis y cómo diagramar una frase (¡cómo les gusta esa palabra a los profesores!). Pero no para “saberlo”. En la Hartford Public High School, donde realicé mis estudios de secundaria, sólo tenía tres horas de inglés a la semana. Exactamente igual que los alumnos de aquí, tanto de catalán como de castellano. No hacen falta más horas. Y es por eso que los niños catalanes salen con el mismo nivel, o superior, de castellano que sus homólogos en el resto del Estado, fuera de Cataluña. La única diferencia es que también aprenden catalán. Un plus.  

El señor Wert y compañía quieren eliminar la necesidad del catalán y, como el único lugar donde todavía es necesario es la escuela, quieren eliminar el catalán en la escuela, poco a poco, pero implacablemente. ¿Por qué? Porque no quieren que los niños aprendan catalán. Wert mismo ha dicho que quiere españolizar a los niños catalanes. La excusa es que es necesario tener tantas horas en castellano para que los niños lo aprendan correctamente, pero ya sabemos que eso es mentira. Ningún niño nacido en el Estado español aprende español en la escuela. Lo que hace falta es necesidad y tiempo. Y, mientras el 85% de la tele, el 97% del cine, el 90% de los libros sean en castellano y el 99% de la gente lo hable, para el castellano, ya abundan los dos.