Es parla molt
sobre la desobediència aquests dies. El president català i dues ministres s’han
cridat davant d’un tribunal per contestar la queixa que van convocar unes
votacions malgrat una sentència de la Tribunal Constitucional espanyola que no
les permetia. Cal destacar que es van negar de contestar les preguntes del
Fiscal espanyol. La gent s’arreplegava a fora per donar suport, i s’hi quedava
inclús després del comunicat de queixa de la TSJC dient que anava contra la
llei interferir en la feina de la cort. La CUP ara insisteix en una mostra de
desobediència de la coalició de Junts pel Sí.
El procés cap a
la independència de Catalunya, determinat a ser pacífic i democràtic, ha
intentat funcionar dins la legalitat de l’Estat espanyol. Tenim l’objectiu clar
de carregar-nos de raons, recercar cada possibilitat, fer tots els intents
possibles legals per explicar la seva posició, sense trencar la llei, ni de
fet, cap finestra. Tenim un compromís cívic i de la gent i una confiança en la
força de la democràcia que una revolució democràtica té més números per produir
un país democràtic.
Però queda el fet
que la independència de Catalunya va contra la llei espanyola. La Constitució
Espanyola clarament i amb certa histèria, declara que l’Estat espanyol és
indissoluble. En algun moment, agradi o no, per ser independents, els catalans
hauran de trencar la llei espanyola. A menys que puguem fer el miracle
d’aconseguir que els espanyols entreguin les claus de manera voluntària, els
catalans haurem de desobeir.
Com serà aquesta
desobediència? Avui és el 328è aniversari d’un acte històric de desobediència
de l’estat on vaig passar la joventut, el 48è estat més petit, el més
impronunciable, Connecticut. Pot ser ens pot servir d’exemple. El senyor Thomas
Hooker va fundar l’estat, deixant l’estat veí de Massachusetts per les
restriccions sobre el sufragi, i va escriure el que consideren alguns com a “la
primera constitució escrita que es conegui que va crear un govern i del qual el
govern dels Estats Units és un descendent directe”. La Constitució de
Connecticut (les Ordres Fonamentals, es deien) reclamava la separació de
poders, una sola assemblea forta, i un governador no triat pel rei britànic
sinó elegit per l’assemblea connecticutiana. (També cal notar que Hooker va escriure
les ordres al 1636 pocs anys abans de la Revolta dels Segadors, que també va
tenir rastres clarament democràtics, i on es va declara la República Catalana
al 1641.)
Al 1662, el Rei
Carles II de Gran Bretanya, va concedir a Connecticut un Estatut d’Autonomia
(‘charter’), basat en les seves Ordres Fonamentals i que va formalitzar els
seus òrgans governamentals i va fer oficial la seva independència de
Massachusetts. Però ja al 1680, la corona britànica va decidir d’anular els
estatuts dels diferents estats de Nova Anglaterra per recentralitzar el control
en una sola administració que es deia el “Domini de Nova Anglaterra”, amb un
sol governador anglès: Sir Edmund Andros, i sota control directe britànic. Oi
que us sona? Entre altres coses, els britànics volien regular el comerç. Els de
Nova Anglaterra, en contrast amb els dels estat surenys, no tenien un sol
cultiu bàsic, i havien evolucionat a ser comerciants i mercaders, i de fet,
competidors amb Gran Bretanya. Controlar el comerç donaria beneficis a Gran
Bretanya de mena política i econòmica.
Però Connecticut
s’hi va resistir. L’estat es va negar a entregar el seu Estatut d’Autonomia, i
va continuar governant tal com feien abans. Andros al final va decidir de
viatjar personalment a Hartford, la capital de Connecticut per agafar el
document físic per tal d’establir la seva autoritat. Va discutir amb els líders
locals durant hores, amb el l’Estatut d’Autonomia a sobre la taula, fins ben
entrada la nit. De sobte, algú va apagar les espelmes, i el pergamí va desaparèixer.
La llegenda diu
que algú va agafar l’estatut i el va passar per la finestra a Joseph Wadsworth
que esperava fora, i que el va amagar en un forat d’un famós roure majestuós i
vell que estava a prop. Andros va marxar de Connecticut amb les mans buides.
Andros va tornar
a Boston i va tirar endavant amb el seu pla de recentralització de totes
maneres, però la llavor de la desobediència ja s’havia plantat. Andros només va
durar dos anys, el van destituir durant la Revolta a Boston i el Domini de Nova
Anglaterra es va dissoldre. Les Corts Generals de Connecticut (diguem-ne, la
Generalitat Connecticutiana!) va declarar que l’Estatut d’Autonomia, i totes
les lleis que en provenien, “tindran força i virtut plenes pel futur” i el va
mantenir com la llei de l’estat fins i tot després de la independència de Gran
Bretanya, fins l’any 1818.
Epíleg: L’arbre
en que es va amagar l’Estatut d’Autonomia de Connecticut va arribar a tenir una
circumferència de 10 metres, però al final va caure a causa d’una turmenta molt
forta l’any 1856. La gent va venir d’arreu per recollir records d’aquest símbol
de la desobediència i de la independència, mentre la banda musical d’un
comerciant local tocava música funeral. A la posta de sol, tots els campanars
de la ciutat van sonar amb l’homenatge. La fusta es va fer servir per crear
moltes coses, entre elles la cadira del President de l’Assemblea General de
l’Estat de Connecticut, que ara diuen que compleix els desitjos als que s’hi
seuen. El Roure Estatuari, com es diu, és l’arbre oficial de Connecticut i té
l’honor d’estar al darrera de la moneda de 25 cèntims. Més important, és clar,
Connecticut va poder mantenir la seva autonomia—inclús després de decidir
formar-se part dels Estats Units d’Amèrica. Andros, en canvi, se n’ha oblidat
amb el temps.
